Receptes.cat

Un vagó de tren fet de xocolata, un indi sioux de gel i una roda de vaixell de sucre. Amb aquestes tres peces inspirades en la novel·la “La volta al món en vuitanta dies”, de Jules Verne, els pastissers Jordi Bordas, Josep Maria Rodríguez i Julián Álvarez es van imposar a la Copa del Món de Pastisseria celebrada a Lió en el marc del Saló Internacional de la Restauració. És la primera vegada que un equip espanyol guanya aquesta competició.

JORDI BORDAS, pastisser de la fleca pastisseria Santa Creu, de Viladecans
Abans de conèixer la vostra victòria, la majoria de catalans ni sabíem que existia un Mundial de Pastisseria... Com funciona?
Es demana als equips que presentin tres peces artístiques (una escultura de gel, una altra de xocolata i una altra de sucre), i aquí dins s'hi inclouen tres degustacions (unes postres en plat, un pastís de xocolata i una peça gelada).

I com es valora la feina?
La degustació és un 70% de la puntuació i la resta és la part artística i el treball. La idea és fer muntatges a partir de diferents tècniques, tant en sucre com en xocolata, i en el cas de l'escultura de gel treballem a partir d'un bloc d'aigua congelada que pesa uns 250 quilos i l'anem modelant amb eines com formons, moles, serra mecànica, etc.

Caram! Esperem que ningú prengués mal... Passem a temes més agradables: fes-nos una mica de dentetes i explica'ns com eren les peces que vau presentar...
L'indi sioux de gel el vam fer amb una tècnica innovadora: a partir d'unes peces de ferro calentes fas uns 'inserts' dins el gel i hi poses gelatina de diferents colors. La veritat és que va quedar molt bé!
La peça de xocolata feia referència al viatge de San Francisco a Nova York i tractava el tema del ferrocarril: la màquina de tren, el fum, les pedres... tot fet amb diferents tècniques de xocolata.
Per últim, la peça de sucre estava inspirada en la part del viatge asiàtic que es fa per mar i era una roda de vaixell de vapor antiga. També incloïa el Big Ben, que representa la contrarellotge, el temps que passa durant tot el viatge.

Com us vau preparar per assegurar-vos que el dia de la competició quedarien bé?
Portàvem bastants mesos treballant junts. Encara que un dels integrants de l'equip és de París, i això feia que no ens poguéssim ajuntar tant com volíem, el cert és que quasi cada tres setmanes ens anàvem reunint. Amb el Josep Maria, que és de Barcelona, anàvem treballant unes vuit hores cada dia. Això durant els set últims mesos, perquè no hem d'oblidar que aquest projecte va començar fa dos anys i des d'aleshores que ha anat passant per diferents etapes: des de superar la semifinal europea fins a posar-nos a treballar per l'elaboració final.

Amb tota aquesta feina per davant, com t'organitzes?
Primer vam fer una planificació de tot allò que volíem fer i després la idea és anar fent assajos fins que trobes realment allò que vols presentar, no tant en la part artística però sí en la degustació. És una tasca bastant complexa, molt laboriosa i requereix molts esforços i gent. Al nostre equip no érem només tres sinó gairebé vint persones que hem anat treballant en el projecte, directament o indirecta.

Heu reconegut que abans de la competició vau passar alguns moments crítics... A què us referiu? Què pot fallar?
Hem treballat molt, però també hem anat molt justos perquè ens vam posar un llistó molt alt: les coses fàcils les pot fer 'qualsevol' i nosaltres vam optar per camins no tan senzills. Això va fer que algunes parts de les peces artístiques i la degustació no estiguessin solucionades fins ben arribada la recta final. I, és clar, quan queda una setmana o quinze dies pel concurs i veus que encara hi ha coses que no estan resoltes, doncs et poses molt nerviós... Finalment, i gràcies al treball en equip, vam poder-ho solucionar i al concurs quasi tot va sortir tal com havíem planejat.
                                      
El treball en equip és, per tant, el secret?
L'habilitat, si no la tens, la pots arribar a assolir amb temps i esforç, però en aquest concurs allò que és més important és la capacitat per treballar amb altra gent, creure en els qui t'envolten i en el projecte, fer força i lluitar per un objectiu comú. I aconseguir-lo...
La veritat és que nosaltres, a nivell d'equip, ens hem entès molt bé i això ha fet que tot hagi funcionat, que no hàgim tingut cap crisi entre nosaltres, la qual cosa hauria estat un punt en contra durant la competició.

Queda clar un cop més: la unió fa la força!