Ja tens estrella Michelin i el guardó de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia. Ara, què? No sents una mica de pànic per superar-te a tu mateix?
No, home no! Això ens dóna energia per seguir pel camí bo. A més, el Premi al Millor Restaurant de l’Any ens va molt bé perquè és per a tothom, per tota la gent que fa possible Can Jubany: des del jardiner, el rentaplats, el qui cuida l’hort... tothom està content pel reconeixement i això és perfecte.

Canviaries aquest premi per aparèixer al top 50 dels millors restaurants del món?
Això forma part d’una altra pel·lícula i seria una sort poder-hi ser, però perquè em posin al número 45 d’aquesta llista prefereixo ser el restaurant català de l’any. És veritat que el top 50 et porta molta gent de fora, però estem encantats que hi hagi el Celler de Can Roca en segona posició, segur que ell ens desviarà clients cap aquí.
Amb el tancament d’El Bulli, és important que el Celler de Can Roca segueixi allà dalt, perquè significa que la cuina catalana està reconeguda i segur que tots en podrem treure un bocinet d’això.

L’Acadèmia Catalana de Gastronomia us ha reconegut “la perseverança, voluntat de millora constant, la generositat i amplitud de caràcter “. Això de la generositat… és que poseu els plats molt plens?
(Riu) No sé... nosaltres posem menjar suficient perquè aquí a la Plana de Vic la gent té gana i si no posés menjar al plat no vindria ningú al restaurant i ja faria dies que hauria tancat.
Tot i això, jo crec que la generositat està relacionada amb el fet que quan tenim la gent a casa ens agrada que marxin satisfets, ens agrada complaure’ls, servir-los, ens agrada fer-los gaudir.

Hem llegit que entre agost i octubre de 2010 vau fer reformes al restaurant. Com és ara?
Can Jubany és una masia catalana molt vella i el que hem fet ha estat posar-la al dia, igual que fem amb els nostres plats: agafem el seu sabor tradicional, el de tota la vida, però intentem que es vegi que està elaborat per un cuiner actual, que sap què s’està fent pel món, amb mirada d’avantguarda. En el cas de l’edifici, ens l’han canviat completament, ens han donat una categoria més, hem guanyat espais perquè la gent es trobi a gust... La idea és oferir un “luxe d’estar per casa” i que els clients marxin més contents.

Canviem les parets pels plats. Amb què ens delecteu?
Apostem molt pel producte de temporada, que ens agrada aprofitar-lo al màxim. Ara mateix estem acabant els últims dies de les múrgoles i quan això acabi passarem a una altra cosa.
Actualment, a més, tenim un hort de 1.500m2, que fa un any que el tenim en marxa, amb un hortolà que ens el cuida i el tenim aquí al costat de casa, una cosa que sempre ens havia fet molta il·lusió tenir. Ara ens arriben els pèsols nostres i aviat començarem a tenir faves... Les olors, els gustos d’aquests productes cultivats aquí no són els mateixos que uns altres. Això de l’hort és com un somni.

I quant ens costarà aquest producte, de menys de quilòmetre 0?
Aquí tenim un menú de temporada que val uns 70 euros i consta de 4 mitjos plats, 2 postres, aperitiu i unes postres que donem... També hi ha menú degustació de 100-120 euros. I el preu mitjà entre carta i menús és de 70-80 euros.

Si et volguéssim sorprendre nosaltres, què t’hauríem de cuinar?
Si em convideu ja estic content i segur que venim amb tota la família. Si em dius que no hagi de cuinar, ja n’hi ha prou, diga’m on quedem i venim (riu).

Alguns professionals de la gastronomia, però, ens han reconegut que són una mica maniàtics amb el menjar, amb els estris de cuina...
Això ens passa perquè tenim el morro fi. Quan t’acostumes a menjar bo, si et donen alguna cosa que no és tan bona... però al cap i a la fi un plat cuinat amb “carinyo” sempre va bé.
I de maniàtic jo no en sóc gaire. Només tinc una mania amb el producte, que ha de ser sempre impecable: quan un dia no tens el producte que vols, aleshores tens el conflicte i no el serveixes, ens el mengem el personal. Amb la resta, tant més un ganivet que un altre, mentre talli

Doncs re, el deixarem que continuï tallant el bacallà.

La revista “Restaurant Magazine” ja ha publicat la llista dels 50 millors restaurants del món i entre els premiats hi trobem important presència catalana i espanyola. En aquest sentit, els més ben valorats són els germans Joan, Josep i Jordi Roca, propietaris del gironí El Celler de Can Roca, que canvien el quart lloc de l’any passat per una segona posició més que merescuda. El basc Mugaritz també puja i s’emporta la medalla de bronze, mentre que els seus compatriotes Juan Mari i Elena Arzak es queden amb la vuitena posició. Ja una mica més avall, en el lloc 29 hi trobem el restaurant de Martín Berasategui i just tancant la llista, en la posició número 50, l’Asador Etxebarri.

 

Uns 800 crítics, cuiners, periodistes i amants de la cuina han estat els encarregats d’elaborar aquesta prestigiosa classificació, que un any més ha tornat a donar la medalla d’or a la cuina ecològica del xef René Redzepizine, del restaurant danès Noma. Recordem que El Bulli de Ferran Adrià va ser cap de llista 5 vegades i l’any passat va quedar segon, però enguany ja no competeix perquè tancarà les seves portes el pròxim 30 de juliol.

 

Les declaracions:

-Joan Roca (ment salada, cuiner, eufòric): “Aquest premi demostra que la cuina de Girona i la catalana continuen al centre del món gastronòmic”

-Josep Roca (ment líquida, sommelier, prudent): “No hem d’oblidar que les llistes són el fruit de la visió reduccionista del món anglosaxó”.

La curiositat: l’any passat, l’endemà de guanyar el premi, René Redzepi va rebre 100.000 trucades per demanar reserva.

La polèmica: tot i que el jurat està format per més de 800 professionals de 27 àrees del món,  se sospita que tendeixen a votar els restaurants de la seva zona, per protegir els seus interessos o perquè és el que millor coneixen.

 

Al pròleg del llibre, la protagonista Mercè Riera assegura que “la cuina és un acte d'amor”. En el teu cas... d'amor i de feina, no?
De molta feina i de molt d'amor, clar que sí. M'ho combino com puc i el cert és que la cuina ocupa una bona part de la meva vida, perquè al final no separo...  El menjar és a tot arreu i a mi em passa que vaig a comprar i ho faig amb ulls de reportatge: em fixo amb les etiquetes, amb tots els detalls, etc.  Crec que la cuina és un acte d'amor i de vida.

Exactament, quin ha estat el teu paper a “La Riera”?
Des d'un primer moment, quan el departament de dramàtics va voler posar en marxa la sèrie, van tenir clar que l'ambientarien en un restaurant familiar i que volien donar molta credibilitat al tema de la cuina. D'entrada, nosaltres ens vam encarregar de portar els guionistes (creadors de l'estructura argumental de la sèrie) a visitar restaurants, a parlar amb gent relacionada amb el sector, etc. Tot perquè poguessin treballar coneixent el terreny.

I els actors?
La Núria Bàguena es va encarregar de seguir assessorant tots els professionals que s'incorporaven al projecte. Els va portar a cursets per aprendre a tallar, a visitar més restaurants, etc. També ella va imaginar el passat de la família (li va donar credibilitat històrica), es va encarregar de desenvolupar totes les receptes que es volien preparar per la sèrie i va portar un cuiner “de debò”, que és qui va cuinant tot el que veiem en pantalla, que sempre és real.

Es pot dir qui és aquest cuiner “de debò”?
L'Oriol Carrió, que treballa darrere el plató entre neveres i fogons. Ell és qui s'encarrega de preparar l'autèntica cuina de "La Riera", la que surt en escena. Així, i en funció del que diu el guió, ell deixa el lluç a mig fer o ja acabat i a punt per servir...

Un cop acabat el rodatge, us ho mengeu?
Algunes vegades sí, però la majoria d'aliments es reciclen per una altra escena o es reconverteixen en un altre plat. Cal vigilar perquè el pressupost és ajustat i, a més, no tot el menjar és comestible, ja que els focus ho poden haver contaminat.

Amb tot això, segur que el vostre dia a dia està ple d'anècdotes divertides. Ens n'expliques alguna?
El Sergi (Jordi Planas) va haver d'aprendre a treballar en una cuina i per això va anar a Can Gaig. Es veu que allà es va estar tot el matí pelant pollastres! També hi va haver algú que es va tallar mentre n'aprenia... i és que no és fàcil!
A l'altra banda, també hi ha qui s'ha aficionat a la cuina després de passar per allà, com el mateix Jordi Planas.

Tornem al llibre. Inclou receptes per a tots els gustos i nivells?
Oi tant, tots els plats que es presenten es poden fer perfectament a casa. N'hi ha de més creatius, d'altres de més tradicionals, de senzills i de més elaborats... També s'inclouen les famoses estrelles de la sèrie, que es venen en algunes pastisseries d'arreu de Catalunya, i que són boníssimes!

Creus que el llibre agradarà més als apassionats de la cuina o de la sèrie?
Pot interessar a tothom: a qui ja té una predisposició pels fogons i també a aquelles persones que estan enganxades a la trama dramàtica, que és tan bona que evidentment convida a cuinar...

Per cert, els amants de la sèrie tenen una cita el pròxim 6 de maig al restaurant Can Tonada, de Sabadell, on s'organitza un sopar temàtic de “La Riera”. Es podran degustar, entre d'altres, la crema de pèsols amb gambes i foie, i les famoses estrelletes de Sant Climent; també hi haurà un concurs i altres sorpreses.  Més informació al 93.727.03.07 i al grup de facebook “Enganxats a la Riera”.

Per què 80 receptes, i no 50 o 100?
Montserrat Roig: Aquest títol s'inclou dins la col·lecció El Cullerot, que sempre acostuma a publicar llibres de 80 receptes, per no fer-ho massa llarg. N'haguéssim pogut posar més, però ens ha semblat que aquest número era el que hi anava millor.

La portada també deixa clar que a darrere hi ha “les que surten bé”. Com heu viscut l'aventura d'anar elaborant i seleccionant només les millors?
Núria Duran: Vam començar buscant llibres que parlessin de melmelades de diferents llocs i també vam cercar informació per Internet. El cas és que normalment els pots de melmelada detallen els seus components, però no hi posen les quantitats, ni els percentatges o temps de cocció. A més, volíem fer melmelades naturals, sense afegir-hi cap element químic.
Un cop teníem clar això, va començar la fase d'experimentació: provàvem diferents receptes i en fèiem variants (alterant la quantitat de sucre, el temps de cocció, etc.). Escollíem la que més ens agradava i en redactàvem la recepta. Pensa, però, que n'hem fet més de 100! I algunes de les que s'inclouen al llibre les hem elaborat fins a 5 vegades!

I en totes aquestes proves, qui eren els “conillets d'índies”?
N.D.: Nosaltres dues ens reuníem cada 15 dies i decidíem. Ha estat una feina a quatre mans.
M.R.: També les tastaven les famílies. Els fills, els nets, eren els que provaven les melmelades i també ens deien quina els agradava més o menys.

Sincerament...és molt complicat fer melmelades a casa?
M.R.: Les del llibre no són difícils de fer. Porten temps, són entretingudes, però no són complicades. L'avantatge respecte les que podem comprar al supermercat és que no porten conservants ni additius, i per això una persona celíaca, per exemple, se les pot prendre tranquil·lament.

A veure, comencem pel començament, quina és la diferència entre la melmelada i la confitura?
M.R.: Una melmelada és la cocció de la polpa de la fruita (i a vegades també de la pela), amb sucre, amb presència de pectina i en un medi àcid. El resultat ha de ser consistent, fluid, però tampoc tant líquid com perquè pugui regalimar per la torrada. La confitura, en canvi, encara és més consistent que la melmelada i pot incloure bocins de la mateixa fruita, que queden sencers. A més, al llibre també expliquem les pautes per fer gelees (conserves de consistència tova i elàstica), i els agredolços com el chutney, el relish i els pickles (que barregen fruites o verdures amb vinagre i espècies).

Un cop clar el concepte, què més hem de tenir en compte a l'hora de posar-nos a la cuina?
M.R.: Per fer melmelades no s'hi val a aprofitar la fruita que se'ns ha fet malbé a casa sinó que la matèria primera ha de ser bona, de qualitat. També recomanem aprofitar la fruita del temps, de temporada.
N.D.: Preparant el llibre hem descobert estris que són molt pràctics, com el despinyolador (per treure els pinyols de les cireres o les olives, per exemple), un densímetre, la “jelly-bag”... Tot i que no són imprescindibles, ens ajudaran a fer una bona melmelada.

Ara que ja sou expertes en melmelades, quin és el pròxim repte? Esteu preparant algun altre llibre?
(riuen) N.D.: Sí, de fet ja l'hem començat. Està dedicat a les plantes aromàtiques i la seva utilització a la cuina. Segur que serà per la mateixa col·lecció.

Doncs res, estarem atents a veure quan es torna a omplir El Cullerot.

“Després de l’exposició de Mariscal ens vam plantejar un projecte molt diferent, molt complicat i alhora molt apassionant, que era fer un recorregut per la història de la relació entre el món de l’art i el menjar” recorda l’Àlex Susanna, director de cultura de l’Obra Social de CatalunyaCaixa, organitzadors de la mostra.

Les 130 obres exposades a La Pedrera s’articulen entorn quatre eixos que permeten abordar el tema de manera molt clara i completa. El primer és el de les natures mortes (el menjar com a tema artístic) i en aquesta part l’espectador pot veure l’evolució del gènere al llarg de la història, des dels pintors holandesos del s.XVII fins als artistes contemporanis. A continuació i segons Susanna, “hi ha el nucli dur de l’exposició, l’art conceptual dels anys seixanta i setanta que va donar peu a la tendència de l’eat art”. Aquí ens sorprendran originals escultures fetes amb plàtan o bodegons a base de mortadel·la.

A la tercera secció de L’art del menjar, dedicada als restaurants d’artistes, s’analitza el cas del pioner Spoerri, que els anys setanta va obrir un restaurant-comuna a Düsseldorf; Goldon Matta-Clark i el seu local Food del Soho, o Antoni Miralda, que juntament amb Montse Guillén va engegar El Internacional, també a Nova York. Finalment, l’últim eix se centra en la figura del cuiner com a creador i recull el diàleg que s’ha produït entre l’experiència gastronòmica d’El Bulli i l’obra de determinats artistes, com el compositor francès Bruno Mantovani, que va fer tota una obra simfònica inspirant-se en el menú de l’estrellat restaurant de Roses. Per al director de cultura de l’entitat organitzadora, “aquesta és la part més sorprenent i la que esperem que generi una mica de debat”.

A la majoria d’aniversaris es bufen espelmes i es reparteix pastís, però a la redacció de la revista Cuina la celebració ha estat un xic diferent: “Tots plegats ens vam menjar l’u i el zero de xocolata que  apareixen a l’última portada de la publicació”, explica el seu director, Josep Sucarrats. L’escultura era obra de Lluís Estrada Canal que, amb aquesta desena tan comestible, va simbolitzar l’enllaç entre tradició i avantguarda que sempre han defensat els responsables de Cuina: “L’u era de xocolata negra i tenia una forma curiosa, mentre que el zero era un ou, una figura tradicional en pastisseria, però que estava recobert de pa d’or, per fer-lo més creatiu i original”, recorda Sucarrats.

Precisament el passat mes de febrer la revista Cuina recollia el guardó a la millor revista en la nostra llengua, un premi de l’Associació de publicacions periòdiques en català (APPEC).  Amb aquest reconeixement, doncs, es confirma allò que molts ja sospitàvem: Cuina s’ha guanyat un lloc destacat entre l’àmplia oferta de revistes, diaris, col·leccions i objectes de tota mena que diàriament envaeixen els quioscos.

Forma i contingut: les claus per vèncer la batalla de la competència
En la vessant més estètica, Sucarrats destaca que la revista sempre s’ha inspirat en els millors: “Ens hem volgut acostar a les grans revistes de cuina britànica, a les d’Austràlia o Estats Units, entre d’altres països. Allà hi ha unes revistes gastronòmiques impressionants i nosaltres el que hem fet ha estat preguntar-nos com serien aquestes des d’un punt de vista català”. A l’altra banda, i pel que fa als temes que s’hi tracten, el director es treu mèrit i alaba el patrimoni gastronòmic del país: “Tenim tants xefs, receptes, productors, etc. que poden aparèixer a la revista!”

El futur de la gastronomia catalana
L’èxit de l’última edició del Fòrum Gastronòmic, celebrat a Girona el passat febrer, va evidenciar que la cuina catalana passa per un dels seus millors moments. Encara, però, hi ha deures pendents: la internacionalització dels nostres fogons. En aquest sentit, Sucarrats assegura que és complicat fer-se sentir (“al costat hi tenim uns francesos molt convençuts de la seva manera de fer”), però també deixa clar que aconseguir-ho és possible: “Ara ja hem demostrat que ens ho creiem, només ens queda mirar com aconseguim traspassar la frontera”.

Encara que el nom ens pugui espantar, l’Eat-in no és més que el pícnic o el dinar al camp que ja fa molt temps que practiquem a casa nostra. Ara, però, des del Convivium Vázquez Montalbán ens proposen un grandíssim àpat de germanor en el qual tothom hi és benvingut. “Els qui vulguin apuntar-s'hi només han de portar menjar de temporada, fet per a ells i que sigui fàcil de compartir”, explica José Carlos Redón, membre de l’organització. I és que l’objectiu de la trobada és protestar (de forma lúdica i desenfadada) contra el menjar porqueria i reivindicar els aliments de temporada i de proximitat. La cita és el pròxim diumenge, a dos quarts d’una del migdia i al Jardí de Mossèn Cinto Verdaguer.

En aquest sentit, el fet que el pícnic se celebri el 20 de març també és significatiu: “Coincideix amb l’equinocci de primavera, el despertar de la natura, i volem aprofitar la data per recuperar conceptes com el producte de temporada, que s'associa a uns valors que estem perdent”, assegura Redón.

L’objectiu de Slow Food és portar el lema “bo, net i just” a tots els nivells de la gastronomia i per això els organitzadors de l’Eat-in insisteixen en què cada participant porti el seu menjar, plats i gots de debò, etc. Tot per reduir deixalles i evitar l'ús de materials plàstics difícils de reciclar.

De la guia Michelin se’n parla molt, però què és el premi Entramuntanat?
És un guardó que dóna un grup de gent que han nascut a l’Empordà però ara viuen a Barcelona, i es reuneixen un cop a l’any per decidir qui és aquella persona que ha ‘portat’ l’Empordà a l’exterior.

Distingeixen el seu millor ambaixador, vaja...
Bé, jo no sé si sóc l’ambaixador de l’Empordà, però sí que em considero d’aquí i intento portar tot allò que ens envolta als espais i locals que tenim.

Com ho portes, això de rebre tants compliments i guardons? Et consideres un geni o ets dels qui diu allò de “res, jo només faig la meva feina”?
M’agradaria deixar clar que els premis són per a tots els qui estem treballant a casa nostra, incloent tot el grup de treball. Personalment, em fa molt feliç que ens reconeguin amb guardons perquè si fem una feina que ens agrada, on hi dediquem moltes hores i a sobre ens recompensen així... què més es pot demanar?

La primera vegada que vas entrar a una cuina professional va ser als 12 anys, al bar de tapes dels pares. Aleshores, només pelaves patates o ja et deixaven fer més coses?
Fèiem el que podíem, 4 pintxos a la planxa, sèpia a la planxa, parlar amb els clients... en definitiva, anar agafant les aromes de la cuina.

Et vas introduir en aquest món per vocació o vas estar condicionat per la tradició familiar?
No va ser obligació sinó tot el contrari. Aprofitava les meves vacances i els caps de setmana per anar al restaurant, on em trobava molt còmode i m’hi dedicava de ple.

Ja una mica més gran, et vas anar a formar a França...
Inquietuds de quan ets jove: compres un llibre, veus què estan fent allà i dius “ostres, me n’hi vaig”. Allà vaig estar amb Michel Guèrard i vaig descobrir una altra manera de cuinar, de fer les coses.

Creus que el contacte amb els francesos t’ha ajudat, ara, a aconseguir les estrelles?
Tot hi ajuda. És important saber veure què fa la gent de bo i de dolent, saber analitzar-ho, ser constant i treballar molt cada dia per aconseguir que casa teva sigui un restaurant d’on la gent surti satisfeta i havent gaudit.

També has fet estades a El Bulli de Ferran Adrià. Això vol dir que també ets un amant de les esferificacions?
Quan es parla de la cuina de Ferran Adrià es parla només d'esferificacions i no és només això. El Ferran estima la bona cuina, sigui la cuina que sigui. Ell ha fet que aquest país sigui punta de llança en gastronomia. Personalment, intento fer la meva feina incorporant tota la sensibilitat i la filosofia que pot transmetre una cuina d’avantguarda.

I tu, t’has plantejat mai tancar el restaurant i convertir-lo en un espai per a la investigació?
El Ferran Adrià és únic. Ell està en un circuit on corre tot sol, no hi ha cap altre cotxe. Estem parlant d'una de les persones més importants de tota la història de la gastronomia i el que ell farà és molt gran, mentre que nosaltres tenim un restaurant petit que el cuidem i on intentem fer les bé coses dia rere dia. És cert que cada cop apostem més per la innovació, però el que fa el Ferran és una altra història.

Si avui vinguéssim a dinar al teu restaurant, a Llançà, amb què ens intentaries impressionar?
Cada dia costa més impressionar, però jo crec que oferiria el menú degustació, que consta de 12 aperitius, 8 plats i 2 postres, i costa 95€ per persona.
Hem de tenir en compte que els restaurants gastronòmics no són per cada dia sinó per una celebració especial, o perquè estàs de viatge i et ve de gust parar a un lloc a dinar.

Ara entenem perquè hi ha tants turistes a la Costa Brava.

El pròxim cap de setmana es farà evident allò que alguns ja fa temps que defensen: que els humans mengem pels ulls. I és que del 10 al 13 de març la capital catalana acollirà la primera edició del Film&Cook, un festival que atiparà els espectadors més exigents: totes les pel·lícules, curtmetratges i documentals (de tema gastronòmic) aniran acompanyats d’una taula rodona o demostració culinària, sempre vinculada al contingut de la projecció.

“Estem una mica nerviosos perquè és la primera edició que organitzem, però comptem amb un cartell molt potent i estem segurs que el públic quedarà content”, assegura Mariona Alba, responsable de premsa del festival. En aquest sentit, un dels convidats més esperats és Ferran Adrià, ja que la seva presència està lligada a l’estrena del documental “El Bulli: Cooking in progress”; al seu torn, Carme Ruscalleda passejarà per la catifa vermella barcelonina per oferir un col·loqui sobre cuina mediterrània i Mey Hofmann, la directora de l’escola que porta el seu nom, liderarà una xerrada i una demostració gastronòmica acompanyada dels seus alumnes.

Segons explica Alba, “l’objectiu és convertir aquest festival en una cita anual que tothom conegui, aconseguir que vagi creixent en dies i programa”. Mentre esperem que la iniciativa es consolidi, tothom qui ho vulgui pot tastar el Film&Cook d’enguany, que ofereix sessions matinals, al migdia, a la tarda, al vespre i en sessió golfa. La majoria d'entrades valen 12 euros i podeu trobar tots els detalls de la programació al web del festival: www.filmandcook.com.

 

“Necessitava un trasplantament, però no era viable perquè tenia el cos molt malmès. Vaig començar a prendre dos vasos de llet d'euga cada matí i la sorpresa va ser que al cap de dos dies ja em trobava bé i tenia ganes de fer moltes coses”, explica Juti Gusi, promotor de l'empresa Equillet.
Avui a en Juti ja se li ha pogut practicar el trasplantament que necessitava i ha decidit invertir bona part de la seva energia donant a conèixer les propietats d'aquest producte, encara poc habitual a les llars catalanes.

A diferència de la llet que consumim habitualment, la d'euga d'Equillet és 'viva': no s'ha bullit ni està esterilitzada. Així, la beguda manté intacta la seva cadena de vitamines i el nostre cos les pot absorbir sense problemes, la qual cosa beneficia a persones que pateixen malalties greus, però també a tothom qui enyora una mica de vitalitat. En aquest sentit, Gusi aclareix que “és un producte tan excitant que no recomanem a ningú que el prengui a la nit, perquè no podria dormir”.

D'altra banda, el fet que no s'hagi pasteuritzat també té els seus inconvenients: no es pot distribuir en els clàssics tetrabricks i només es pot vendre en pols, tampoc es pot escalfar. Actualment, doncs, només es pot comprar on-line (a través del web d'Equillet) i també en algunes farmàcies i botigues que també es detallen en aquest portal. Segons els pioners, “l'ideal seria que a cada poble hi hagués una granja de llet d'euga, perquè aleshores es podria distribuir fresca i moltes persones se'n podrien beneficiar”. En aquest sentit, destaquem que a Bèlgica i en els últims 10 anys ja s'han muntat 22 granges, mentre que a Alemanya avui n'hi ha vora 54.

Aplicacions en cosmètica
A banda del vas de llet que podem beure per esmorzar, també ens podem beneficiar d'aquest producte en forma de xampú, sabó o crema hidratant, entre d'altres. “En els casos de psoriasis els resultats són excel·lents”, assegura Gusi, “tot i així cal tenir clar que estem parlant de cosmètica curativa: no estira la pell sinó que la rejoveneix”.