El diumenge 27 de febrer tindrà lloc al pavelló Firal d’Amposta la XVI Festa de la Carxofa. Aquesta serà el plat fort d’una promoció Gastronòmica que tindrà lloc durant tot el mes de març que començarà amb les VIII Jornades Gastronòmiques de la Carxofa on diferents restaurants ofereixen menús amb carxofa.

La carxofa és una verdura que pertany a la família de les Asteràcies (Compostes). Es tracta d’una planta que prové del nord d’Àfrica i el seu cultiu està localitzat en països de la conca mediterrània com Itàlia, Espanya, França o països del nord d’Àfrica, on es concentra el 80% de la producció mundial. Espanya és el segon productor mundial darrera Itàlia, però és el primer exportador mundial.

La varietat més cultivada i gairebé la única destinada al mercat nacional és la carxofa Blanca de Tudela, de forma rodona, petit tamany, amb fulles centrals molt compactes i de color verd.

La carxofa és pròpia de l’hivern, per tant s’ha d’aprofitar aquesta època per consumir-la.

Programa del dia 27 de febrer:
Al Pavelló Firal.

A partir de les 11.00 h.
· Mercadet de productes típics.
· Ballada de jotes a càrrec del grup “PARACOTA”, acompanyats de “Guardet lo cantador” i la seva rondalla.
· Passejada en carruatge a l’espai exterior del pavelló. Hípica de la Cruz
· Animació a càrrec de “Muniatto Xou”.

A partir de les 13.00 h.
· Degustació dels diferents plats cuinats amb carxofa i elaborats pels restaurants: L’Antic, Gatsby, Petit Cafè, Mexic, Moré, Bistro Montsianell, els Ullals, Hotel Ciutat d’Amposta, Blanc de Blancs, La Sidreria, l’Alberg, Entre pa i pa, La Portella i Pastisseria Pous amb el postre.

“Necessitava un trasplantament, però no era viable perquè tenia el cos molt malmès. Vaig començar a prendre dos vasos de llet d'euga cada matí i la sorpresa va ser que al cap de dos dies ja em trobava bé i tenia ganes de fer moltes coses”, explica Juti Gusi, promotor de l'empresa Equillet.
Avui a en Juti ja se li ha pogut practicar el trasplantament que necessitava i ha decidit invertir bona part de la seva energia donant a conèixer les propietats d'aquest producte, encara poc habitual a les llars catalanes.

A diferència de la llet que consumim habitualment, la d'euga d'Equillet és 'viva': no s'ha bullit ni està esterilitzada. Així, la beguda manté intacta la seva cadena de vitamines i el nostre cos les pot absorbir sense problemes, la qual cosa beneficia a persones que pateixen malalties greus, però també a tothom qui enyora una mica de vitalitat. En aquest sentit, Gusi aclareix que “és un producte tan excitant que no recomanem a ningú que el prengui a la nit, perquè no podria dormir”.

D'altra banda, el fet que no s'hagi pasteuritzat també té els seus inconvenients: no es pot distribuir en els clàssics tetrabricks i només es pot vendre en pols, tampoc es pot escalfar. Actualment, doncs, només es pot comprar on-line (a través del web d'Equillet) i també en algunes farmàcies i botigues que també es detallen en aquest portal. Segons els pioners, “l'ideal seria que a cada poble hi hagués una granja de llet d'euga, perquè aleshores es podria distribuir fresca i moltes persones se'n podrien beneficiar”. En aquest sentit, destaquem que a Bèlgica i en els últims 10 anys ja s'han muntat 22 granges, mentre que a Alemanya avui n'hi ha vora 54.

Aplicacions en cosmètica
A banda del vas de llet que podem beure per esmorzar, també ens podem beneficiar d'aquest producte en forma de xampú, sabó o crema hidratant, entre d'altres. “En els casos de psoriasis els resultats són excel·lents”, assegura Gusi, “tot i així cal tenir clar que estem parlant de cosmètica curativa: no estira la pell sinó que la rejoveneix”.

Sant Celoni, la localitat que va veure néixer Santamaria i el seu restaurant més 'estrellat' (el Can Fabes), ret avui divendres 18 de febrer el seu últim adéu a l'únic xef català del món amb set estrelles Michelin. A partir de les 12 del migdia s'instal·larà la capella ardent al Teatre Municipal Ateneu i a les 5 de la tarda se celebrarà una cerimònia civil al mateix teatre. L'ajuntament del municipi ha decretat una jornada de dol i durant dos dies es tancaran els restaurants que eren propietat de Santamaria.

Un geni d'idees clares
Els veïns de Sant Celoni recorden els inicis de Santamaria, quan gairebé no sabia cuinar i va decidir plegar de la fàbrica on treballava per transformar la masia on havia viscut sempre en un restaurant. Amb ambició i l'aprenentatge de les millors tècniques culinàries, l'any 1981 va obrir Can Fabes, un local fet amb parets de pedres de riu ajuntades amb fang i un toc de rebel·lia en el disseny interior. Era el primer restaurant d'alta cuina moderna a Catalunya.
L'any 1988 va guanyar la primera estrella Michelin, el noranta va arribar la segona i el 1994 es convertia en el primer xef català en aconseguir pujar al pòdium dels 'triestrellats'. Després, van arribar els guardons pel Santceloni (a Madrid), l'Evo (a l'Hospitalet) i Valdepalacios (a Toledo). Carregat de premis i fent bandera de la seva estima per Sant Celoni, la tradició catalana i els productes de la terra, Santamaria va portar la nostra cuina cap a l'avantguarda internacional.
Amant de la gastronomia i la conversa, va ser autor de diversos llibres i articles, però segurament el que més es recordarà és el seu assaig La cocina al desnudo (2008), amb el qual va atacar aquells cuiners que abusaven dels productes químics als fogons. “Cal preguntar-nos si ens hem de sentir orgullosos d'una cuina molecular abanderada per Adrià i els seus seguidors, plena d'emulsionats de laboratori”, va dir. La polèmica estava servida...

Com se'l recordarà
Arran de la seva mort, els companys de professió, amics i coneguts han dit...
-”Ha sigut un pal enorme i encara no m'ho crec. Els valors del Santi, tradicionals i moderns, s'han de mantenir”, Sergi Arola (cuiner).
-”Era un fora de sèrie que va lliurar el seu cor i la seva vida a la gastronomia. L'he estimat i l'estimaré sempre”, Martín Berasategui (cuiner).
-”No tinc paraules. Malgrat la polèmica, Santamaria era el meu amic de tota la vida. Era un dels grans”, Juan Mari Arzak (cuiner).
-"Tots els qui estimem la cuina estem molt tristos. Lamento no haver tingut temps per reconciliar-nos”, Ferran Adrià (cuiner).
-”Ha mort un dels grans de la nostra cuina, algú que va revolucionar el moment gastronòmic espanyol”, Ramon Freixa (cuiner).
-“La curiositat i el respecte han estat les seves grans virtuts, que han transformat el mestre en alumne. Alumne de la natura i de la cuina, sempre amatent al seu entorn, amb els ulls oberts i els fogons encesos”, Ada Parellada (cuinera).
-“Va començar de zero i ha arribat al màxim reconeixement”, Francesc Deulofeu (alcalde de Sant Celoni).
-“Era un geni. Tenia les idees clares i no se subordinava a cap tipus de poder”, Martí Boada (amic des de la joventut).

Diuen que “una taula a Can Fabes és com un poema al bosc”. Avui al Montseny hi falta un arbre, i dels grans, però la resta hem de seguir creixent...

Què és? El calçot és una varietat de ceba blanca que es va enterrant (“calçant”) periòdicament, a mesura que el tall va creixent. El resultat, un cop arrencat, és un brot d’entre 15 i 25 cm., blanc, tendre i llarguerut, de sabor dolç i intens.  A l’hora d’anar-lo a comprar és important fixar-se en la fulla (que ha de ser verda i tendra), tot i que la part que ens menjarem és la blanca (en aquest sentit, fixeu-vos  que ‘compleixi les mides’!).

Qui en pot reclamar l'autoria? Un pagès de Valls que tenia una marcada afició per la gastronomia i l’horticultura i que a finals del s.XIX va descobrir que els grills de la ceba, cuits a foc viu i acompanyats de salsa, eren boníssims. “Més que per error, jo diria que va ser per atzar”, assegura Rafael Castells, secretari general de la Cambra de Comerç de Valls.

On? Tot i que avui el podem degustar pràcticament arreu de Catalunya, les comarques amb més tradició són l’Alt Camp, Baix Camp, Tarragonès i Baix Penedès.
L’oferta és variada:  actualment, i només a l’Alt Camp, hi ha més de 50 restaurants que ens ofereixen el seu menú de calçotada. L’any 1982 només hi havia 8 locals que ho fessin.

Quan? La temporada de calçots comença el novembre i acaba a l’abril.
 
Quants? Enguany, i segons la Cambra de Comerç de Valls, se’n produiran uns 40 milions de quilos, dels quals 5 tenen l’etiqueta de “calçot de Valls” (Indicació Geogràfica Protegida).
Són molts, però no podem oblidar que el guanyador del concurs que es va celebrar el passat 23 de gener, durant la Gran Festa de la Calçotada de Valls, ja se’n va menjar  265 (que equivalen a un total de 3 quilos i mig).

Com? Es preparen tallant les barbes i les cues i posant-los en una graella damunt del foc, amb la flama ben viva, fins que queden negres. S'acaben de coure embolicats amb paper de diari (així també aconseguim que es mantinguin calents) i s’acostumen a servir damunt d’una teula. Se suquen amb salsa “salvitxada” o romesco i, per si us quedéssiu en gana, l’àpat es completa amb carn a la brasa, botifarres, una taronja i la tradicional crema catalana. Tot plegat ben regat amb vi i cava...
Són begudes i viandes d’adults per un àpat que ens retorna a la infància: el pitet (imprescindible) estalvia les taques de salsa i alhora tenim una bona excusa per menjar amb les mans (que de ben segur que us quedaran negres).

Per què...hauríem de menjar calçots?
1) Perquè la climatologia ens hi anima: l’humitat moderada dels darrers mesos es tradueix en calçots de color i sabor excel·lents. 
2) Perquè si no us agrada menjar-los amb salsa també els podeu prendre en forma de lasanya o fer-ne una crema.
3) Perquè té propietats nutritives molt diverses: “És un producte diurètic, depuratiu, antisèptic, digestiu, ajuda a fixar el calci i millora la circulació de la sang. També se li atribueixen propietats afrodisíaques, tot i que no hi ha estudis que ho demostrin”, explica Lara Lombarte, de l'Associació Catalana de Dietistes-Nutricionistes.
4) Perquè, malgrat la fama que els acompanya, els calçots no són els responsables de cap excés calòric. En una calçotada el més perjudicial són els aliments que els acompanyen: l'aperitiu, la salsa, el pa, la carn, el vi, la cervesa i tot el que vingui després.
En aquest sentit, i per equilibrar el dia, la Lara Lombarte recomana que després d'una calçotada fem un sopar lleuger i que el dinar del dia següent també sigui coherent. Un exemple seria:
- SOPAR: crema de verdures o verdures cuites, truita francesa, iogurt i infusió.
- ESMORZAR: 2 torrades de pa integral, vianda de gall d’indi i una peça de fruita.
- DINAR: amanida verda amb formatge fresc, lluç al papillot i una infusió o té.

El cuiner català Santi Santamaria, propietari del restaurant El Racó de Can Fabes, de Sant Celoni, ha mort als 53 anys durant una visita al seu restaurant de Singapur.

Santi Santamaria, que va ser el primer cuiner català en aconseguir una estrella Michelin, i que actualment en tenia tres, estava treballant en la obertura de diversos restaurants arreu del món i tenia en projecte publicar un nou llibre.

Francisco Somoza, de Madrid, representarà el nostre país al World Chocolate Master, una competició que se celebrarà entre el 19 i el 21 d'octubre a París.

Han calgut dos dies de proves, una mica de nervis i moltes dosis de xocolata perquè el passat 3 de febrer el jurat proclamés Francisco Somoza, de la comunitat de Madrid, com el millor mestre xocolater d'Espanya. Somoza haurà de demostrar la seva vàlua a la 4a edició del World Chocolate Master, un dels concursos de cuina amb més prestigi arreu del món i en el qual hi competiran una vintena de països.

“Ara cal treballar bé, perquè a París hi ha molt nivell i serà dur. Tot i així, no hi ha dubte que el Franscisco és el millor d'Espanya i que podem fer un bon paper”, explica Josep Maria Ribé, membre del jurat en la fase de preselecció i guanyador del Millor Mestre Xocolater Espanyol l'any 2005.

Enguany, la final del World Chocolate Master estarà dedicada als orígens místics del cacau, ja que es creu que va ser el Déu Quetzalcóatl qui va crear aquest producte per alleujar la fatiga i proporcionar un descans agradable als humans. En aquest sentit, Josep Maria Ribé defensa que “la xocolata és un producte màgic: és conegut arreu del món, té moltes possibilitats i agrada gairebé a tothom. A més, quan mengem xocolata tots gaudim del moment”.

“De chocolate”: la recepta perquè tots ens puguem convertir en mestres xocolaters
Precisament el 2 de febrer Canal Cocina va estrenar “De chocolate”, una sèrie de 22 capítols en què el mateix Josep Maria explica als espectadors com elaborar tot tipus de postres. Així, l'objectiu del programa és desmuntar tòpics i convertir la xocolata en un producte accessible, ensenyar que tots hi podem treballar d'una forma senzilla i divertida. Pels qui encara no ho vegin gaire clar, el conductor de l'espai ho posa encara més fàcil i assegura que “és impossible fer alguna cosa dolenta amb xocolata”. Amb aquesta esperança, segur que més d'un s'hi anima.

Bromes a banda, el jove cuiner també considera que “treballar amb il·lusió i estimar la feina” són requisits essencials per guanyar-se un lloc a la famosa guia. Avui, el local barceloní llueix una merescuda estrella a les seves portes.

Diuen que tots els genis són una mica “estrellats”...
Home, doncs algun dia potser sí que ho sóc una mica. Tot i així, el cas és que jo no em considero un geni: nosaltres som artesans que estimem la feina que fem i ara això se'ns ha reconegut. En aquest país, a la cuina només tenim un geni i n'hi ha d'altres que apunten maneres, però estaríem parlant de tres com a màxim.

Per cert, tu parles d'estrella Mitxelín o Michelin? Et fa ràbia la gent que utilitza la pronúncia francesa?
(Riu) Aquí és Mitxelín, tu! Si n'hi ha que diuen Michelin, doncs també està bé, però aquí és Mitxelín.

Entrem a la cuina del teu restaurant. Hi sentim música, la ràdio o només el soroll ambient de plats i olles?
(Sense dubtar-ho) Plats i olles. Potser sí que algun cop puc posar música o la ràdio, però només si estic sol, cosa que aquí al restaurant no passa massa sovint. Pensa que quan estem tots treballant ja hi ha prou maquinària en dansa i si poses música acabes cridant. A mi em molesta.

Veient el nom del restaurant una dedueix que per a tu cuina i química estan relacionades. És així?
Alguns diuen que hi ha una part de la cuina que és cuina alquimista i al cap i a la fi és veritat: sempre hi ha una transformació. Jo sempre poso l'exemple de la patata: una patata en cru és una cosa immenjable i gràcies a la cocció, una mica d'oli o mantega, la pots transformar en un puré deliciós. I és en aquest punt on ho pots equiparar a la recerca de l'or, a partir del plom i del coure. Nosaltres associem el nom del restaurant a aquest punt d'inconformisme, de recerca constant, de voler trobar “l'elixir de la vida”...

Precisament al web del restaurant se't defineix com una persona autoexigent, inconformista, creativa... Cal ser tot això per convertir-se en un “cuiner amb estrella”?
No, segurament no cal ser tot això. El que sí que has de tenir és molta estima per la teva feina, i creure-te-la. Perquè al final també podries tenir estrella sense tenir res d'això, però aleshores ja estaríem parlant de tenir diners, de muntar un gran restaurant, comprar un gran cuiner, un gran maitre, una gran vaixella... i això et portaria a l'estrella Michelin. Però personalment crec que, aleshores, el projecte hauria fallat perquè cal cap i a la fi la Michelin no és un objectiu que has d'aconseguir sinó el reconeixement per la feina feta. Jo ara tinc l'estrella, però no sé si d'aquí a 3 anys, 10, la tindré... En canvi, el que sí que tinc clar és que aleshores el meu objectiu serà el mateix que ara: fer la meva feina, gaudir-la i que hi hagi uns clients que la puguin apreciar. Aquest és el nostre camí.  

Si volem convertir-nos en aquests clients: cal que complim gaire la butxaca, abans de venir al restaurant?
Val diners, perquè porta feina, però no és car. Jo sempre ho dic: si tu divideixes el preu del menú degustació per cada un dels plats que oferim, veuràs que n'hi ha alguns que costen 6 euros. A més, el concepte 'car' va sempre en funció del grau de satisfacció que en treguis...

A veure, concretem.
Per venir i degustar el menú Alkimia, que és on hi ha tot el nostre potencial, cal portar uns 100€ per persona, aproximadament. Tot i així, al migdia també tenim un menú que costa uns 50€.

Canviem-nos els papers: si et convidem a sopar seràs exigent amb nosaltres o fora de la feina et permets 'desconnectar'?
Em permeto desconnectar, però entre cometes. Lògicament, sóc crític. I el que passa és que a vegades la gent, sobretot els amics, et volen fer coses sofisticades i s'amoïnen per veure què et faran: jo els dic “doncs feu-me un pa amb tomàquet. Si saps fer una truita...” Amb això sempre recomano, fins i tot per mi mateix, fer els plats que saps que et surten bé. Ah! I si em poses una carn o un peix dolent... això sí que em toca els nassos.

Ens has dit que l'estrella Michelin no ha de ser un objectiu, però pels qui hi vulguin somiar... ens dónes algun consell per aconseguir-la?
El més important és tenir els lavabos nets (somriu). Fora bromes, en qualsevol cosa que facis cal tenir il·lusió, revisar allò que fas cada dia i tornar-hi, per veure què es pot millorar... i no parar. Però sempre amb la il·lusió per davant, perquè sinó ja pots plegar.

No pateixis, a nosaltres d’il·lusió no ens en falta. 

Un vagó de tren fet de xocolata, un indi sioux de gel i una roda de vaixell de sucre. Amb aquestes tres peces inspirades en la novel·la “La volta al món en vuitanta dies”, de Jules Verne, els pastissers Jordi Bordas, Josep Maria Rodríguez i Julián Álvarez es van imposar a la Copa del Món de Pastisseria celebrada a Lió en el marc del Saló Internacional de la Restauració. És la primera vegada que un equip espanyol guanya aquesta competició.

JORDI BORDAS, pastisser de la fleca pastisseria Santa Creu, de Viladecans
Abans de conèixer la vostra victòria, la majoria de catalans ni sabíem que existia un Mundial de Pastisseria... Com funciona?
Es demana als equips que presentin tres peces artístiques (una escultura de gel, una altra de xocolata i una altra de sucre), i aquí dins s'hi inclouen tres degustacions (unes postres en plat, un pastís de xocolata i una peça gelada).

I com es valora la feina?
La degustació és un 70% de la puntuació i la resta és la part artística i el treball. La idea és fer muntatges a partir de diferents tècniques, tant en sucre com en xocolata, i en el cas de l'escultura de gel treballem a partir d'un bloc d'aigua congelada que pesa uns 250 quilos i l'anem modelant amb eines com formons, moles, serra mecànica, etc.

Caram! Esperem que ningú prengués mal... Passem a temes més agradables: fes-nos una mica de dentetes i explica'ns com eren les peces que vau presentar...
L'indi sioux de gel el vam fer amb una tècnica innovadora: a partir d'unes peces de ferro calentes fas uns 'inserts' dins el gel i hi poses gelatina de diferents colors. La veritat és que va quedar molt bé!
La peça de xocolata feia referència al viatge de San Francisco a Nova York i tractava el tema del ferrocarril: la màquina de tren, el fum, les pedres... tot fet amb diferents tècniques de xocolata.
Per últim, la peça de sucre estava inspirada en la part del viatge asiàtic que es fa per mar i era una roda de vaixell de vapor antiga. També incloïa el Big Ben, que representa la contrarellotge, el temps que passa durant tot el viatge.

Com us vau preparar per assegurar-vos que el dia de la competició quedarien bé?
Portàvem bastants mesos treballant junts. Encara que un dels integrants de l'equip és de París, i això feia que no ens poguéssim ajuntar tant com volíem, el cert és que quasi cada tres setmanes ens anàvem reunint. Amb el Josep Maria, que és de Barcelona, anàvem treballant unes vuit hores cada dia. Això durant els set últims mesos, perquè no hem d'oblidar que aquest projecte va començar fa dos anys i des d'aleshores que ha anat passant per diferents etapes: des de superar la semifinal europea fins a posar-nos a treballar per l'elaboració final.

Amb tota aquesta feina per davant, com t'organitzes?
Primer vam fer una planificació de tot allò que volíem fer i després la idea és anar fent assajos fins que trobes realment allò que vols presentar, no tant en la part artística però sí en la degustació. És una tasca bastant complexa, molt laboriosa i requereix molts esforços i gent. Al nostre equip no érem només tres sinó gairebé vint persones que hem anat treballant en el projecte, directament o indirecta.

Heu reconegut que abans de la competició vau passar alguns moments crítics... A què us referiu? Què pot fallar?
Hem treballat molt, però també hem anat molt justos perquè ens vam posar un llistó molt alt: les coses fàcils les pot fer 'qualsevol' i nosaltres vam optar per camins no tan senzills. Això va fer que algunes parts de les peces artístiques i la degustació no estiguessin solucionades fins ben arribada la recta final. I, és clar, quan queda una setmana o quinze dies pel concurs i veus que encara hi ha coses que no estan resoltes, doncs et poses molt nerviós... Finalment, i gràcies al treball en equip, vam poder-ho solucionar i al concurs quasi tot va sortir tal com havíem planejat.
                                      
El treball en equip és, per tant, el secret?
L'habilitat, si no la tens, la pots arribar a assolir amb temps i esforç, però en aquest concurs allò que és més important és la capacitat per treballar amb altra gent, creure en els qui t'envolten i en el projecte, fer força i lluitar per un objectiu comú. I aconseguir-lo...
La veritat és que nosaltres, a nivell d'equip, ens hem entès molt bé i això ha fet que tot hagi funcionat, que no hàgim tingut cap crisi entre nosaltres, la qual cosa hauria estat un punt en contra durant la competició.

Queda clar un cop més: la unió fa la força!

Les persones que beuen cervesa tenen menys risc de patir diabetis o hipertensió ja que el consum moderat d'aquesta beguda té un efecte protector sobre el cor i el cervell. Així ho ha revelat l'estudi Cervesa, dieta mediterrània i malaltia cardiovascular, dirigit pel doctor Ramon Estruch de l'Hospital Clínic de Barcelona, que també conclou que la “panxa cervesera” és un mite que no sempre es compleix.

“A Espanya el patró de consum de cervesa és molt diferent al del món anglosaxó, allà va molt lligada al menjar ràpid i aquí l'associem a la dieta mediterrània”, assegura el mateix Estruch. Això explicaria perquè, a casa nostra, els participants de la investigació i bevedors de cervesa van presentar un índex de massa corporal menor als qui no en prenen.

...però cal anar en compte
Tot i així, el doctor insisteix a matisar que aquests resultats parteixen d'un consum moderat de cervesa: “fins a 3 canyes en el cas dels homes, 2 en el cas de les dones i sempre durant els àpats”. Tampoc podem oblidar que “nosaltres estem parlant de persones que gaudeixen de bona salut i que no tenen cap contraindicació expressa (com per exemple estar embarassades o patir malalties del fetge). En aquest sentit, des de l'Associació Catalana de Dietistes-Nutricionistes remarquen que “no es pot generalitzar, cada persona és un món i no tothom tolera l'alcohol per igual”. Lara Lombarte, membre de l'Associació aclareix que “allò que aporta beneficis al nostre organisme són les matèries primeres amb què s'elabora la cervesa (l'aigua, els cereals i el llúpol), per tant la cervesa sense alcohol també tindria aquests efectes positius”. Així doncs, i una vegada més, cal apel·lar al sentit comú dels consumidors: si volen gaudir de bona salut s'han d'aplicar el ja conegut “beu amb moderació”.

Garota, bogamarí o eriçó de mar. Cadascú la pot anomenar com vulgui, però el que ningú discuteix és que la garoina no deixa indiferent: “Josep Pla la definia com un dels mariscs més potents, amb fort gust de mar, i per tant és d'aquelles coses que entusiasma amb passió o que no agrada gens”, explica Sergi Sabrià, alcalde de Palafrugell.

La Costa Brava ens tempta, també a l'hivern
Fins el 13 de març l'Empordà fa bandera d'un dels productes més típics de la seva costa i amb la vintena edició de La Garoinada ens convida a tastar un producte que per a alguns és un autèntic desconegut. Sabrià ens aclareix com funciona: “Els restaurants de Palafrugell, Llafranc i Tamariu ofereixen un menú que oscil·la entre els 40 i els 45 euros, i en el qual es combina la garoina amb un segon plat típic de la cuina empordanesa”. Enguany, i entre l'extens i ric receptari de la zona, s'han escollit els fideus a la cassola, un plat que es fa habitualment amb costella de porc, salsitxes, botifarra blanca i botifarra negra.

Però La Garoinada no només cuida els paladars més exigents: des de ja fa uns anys la campanya també inclou un paquet de cap de setmana on es combina la gastronomia amb la descoberta de la zona. Així, i per 110€,  el visitant pot gaudir d'una nit d'hotel, esmorzar, menú de La Garoinada, entrada gratuïta a totes les instal·lacions culturals del municipi i també d'una excursió en vaixell d'època. “Pensem que la ruta a bord d'aquesta nau de finals del s.XIX i principis del s.XX és un atractiu interessant perquè permet gaudir d'una Costa Brava molt diferent a la que veiem a l'estiu", assegura un orgullós Sabrià.

Impressions
Una de les virtuts de l'escriptor empordanès Josep Pla era la seva capacitat per descriure les coses pel seu nom, a la recerca sempre de “l'adjectiu precís”.
L'alcalde de Palafrugell recorda la garoina com un aliment molt lligat a la seva infantesa, quan se les menjava a la platja. I per vosaltres, què significa aquest marisc? Deixeu aquí les vostres opinions i entre tots el 'retratarem'.